Dona a la fi

Pobra aquella que esperava tornar a recollir les pedres de sal, en què es tornaria el seu cor trinxat, per desfer-les amb aigua de rosada. La dona de somriure etern i mirada complaent, espigó al desbocament de la tempesta, de paciència transparent amb set d’afalacs santificats. Ha mort, l’estic matant.

Estic preparant-me per disgustar, per no respondre a expectatives ni tampoc demanar-ne. Avui em faig completa mirant al mirall d’obsidiana, reconeixent l’ombra i acariciant-la perquè a la fi pot sortir a la llum i mostrar-se. Aquesta dona sense vels sóc jo i a la fi em començo a deixar ser.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: